ACADÈMIA VS. PROFESSIÓ: FIGHT?

Tot just tornada de Tokyo on es va celebrar, com ja havia comentat, la RIPE@2014 Conference i el que llegeixo i sento sobre els mitjans públics d’aquí (entengui’s Espanya, Catalunya o qualsevol altra comunitat autònoma) ve a confirmar moltes de les coses que allà es van discutir, plantejar o posar en qüestió.

I n’hi ha una que em sembla especialment interessant: hi ha prou contacte i relació entre acadèmics i professionals? Començaré per dir que mai no m’ha agradat aquesta distinció, com si els acadèmics no fóssim professionals o tots els de la professió (periodística? comunicativa?) ho fossin. En tot cas, de moment deixem-ho aquí.

Durant la primera jornada del congrés, que aplega gent d’Universitats però també del sector professional, el qui havia estat acadèmic i ara és Head of the Media Intelligence Service a l’European Broadcasting Union (EBU), Roberto Suárez Candel, ho va dir clarament: sí, hi ha relació però no suficient. Segons afirmava, una bona part de la nostra feina és escriure articles que els professionals del sector no tenen temps de llegir. Cert en bona part, però matisable i discutible.

Aquelles paraules em van fer recordar que a la introducció del llibre Papel Mojado, Pere Rusiñol afirma que la professora Núria Almiron no va poder publicar un llibre sobre el seu tema d’especialització (la financiarització dels mitjans) perquè ‘ni siquiera encontró un editor dispuesto a publicar un libro esencial para entender qué se nos venía encima. Finalmente lo publicó en inglés en 2010’. És ben cert que la professora Almiron ha de vendre el llibre a través d’Internet i en anglès, però no es pot desprendre d’això que la seva obra anterior no fos prou pública. De fet, tant la tesi doctoral com els seus articles sobre aquest mateix tema estan penjats a la seva web personal i professional. I així ho vaig dir a un alumne que, llegint això, va pensar que no trobaria res que no fos aquest llibre en anglès. Error.

Ho vaig comentar també amb d’altra gent de la Universitat i del món de la comunicació: què ho fa que malgrat que tinguem una part (no tota) de la nostra obra a disposició de qui vulgui, tinguem tan poca visibilitat? Com pot ser que un periodista o productor o qui sigui, capaç de trobar informació sota les pedres, no trobi el que nosaltres hem publicat fa molt de temps sobre temes que ara semblen i es venen com a nous? I no m’estic referint a alguns acadèmics que col·laboren en mitjans. Estic parlant de producció científica.

Aquesta pàgina web personal va néixer, en part, per intentar fer més proper allò que fem, analitzem, estudiem i intentem que el jovent aprengui o descobreixi. I si bé encara no tinc clara la resposta a algun dels retrets que se’ns fan (a nosaltres, no pas a l’inrevés, de l’acadèmia al món professional), el que sí sé del cert és que la resposta no passa simplement per dir ‘open access’ i ‘Twitter’. És més complex. Avui mateix n’hem tingut un altre exemple en aquell article (¿), reportatge (¿) publicat a El Mundo. Poques de les dades que hi ha són noves. De fet, moltes estan publicades de fa temps per gent de l’acadèmia que, a més, les va posar en context de forma completa i professional. Algú m’ha dit avui: sí, és clar, però estaran publicades en journals tancats, als quals no tenim accés. Fals. Moltes d’aquestes dades estan en obert, de fa anys, per exemple (només un) en els Informes de la Comunicació a Catalunya. Per tant, insisteixo: accés obert, Twitter i el que vingui de gust. Però els acadèmics no som els únics que hem de tenir voluntat de compartir. Jo, personalment, he treballat sovint amb gent del sector i han estat experiències molt enriquidores. Ara bé, hi havia respecte i ganes d’escoltar per ambdues bandes.

Ja fa temps que es poden llegir interessants articles sobre el tema al blog de la LSE, suggerint eines que els professors universitaris podem fer servir, reflexionant sobre la importància de compartir dades i descobriments… És tot molt útil. Sempre i quan es tingui clar, entenc jo, que el primer que ha de canviar és la mentalitat. En el cas concret de Catalunya (que és el que més conec) tot és millorable però s’ha de reconèixer la profunda, històrica i profitosa relació entre els dos móns. Més encara, la figura del professor associat alguns cops pot servir de pont, si bé prou feina i precarietat tenen com perquè se’ls demani gaire més. Quasi vint-i-tres anys com a professora i recercadora a la Universitat m’han permès veure i viure diferents perfils, tant entre els acadèmics, com entre els professionals. A alguns ens pot sorprendre que es demani més interrelació perquè ho trobem la cosa més natural del món. A d’altres, però, els sembla una ‘contaminació’, sobretot quan es fa recerca ‘encarregada’ perquè es tem perdre autonomia i llibertat. Aquí un exemple, només un entre molts.

Puc entendre que la divulgació del que fem implica un ús del llenguatge diferent, una manera d’explicar les coses que arribi al màxim nombre de gent; gent a qui mai podem cometre l’error de tractar d’ignorants. Esperen de nosaltres que els ajudem a entendre, no pas que demostrem que en sabem molt.

I tornant al que deia Suárez Candel a Tokyo, durant la presentació del Vision 2020: si ens referim concretament a servei públic audiovisual (i, afegiria, a servei públic en general) tant aquesta presentació com tot el congrés m’han servit per adonar-me d’una cosa prou rellevant, al meu entendre: sempre estem generant dades noves, desconegudes i molt útils però fa temps que, quant a idees, conceptes i conclusions bàsiques, estem donant tombs al mateix. El nivell de coneixement del servei públic audiovisual arreu del món és envejable però potser ara tocaria anar un pas endavant.

M’explico. Durant el congrés he conegut molta gent i he après moltes coses noves referides al que podríem qualificar de ‘dades’. Però he tingut la sensació que no dèiem res de nou quant a idees bàsiques, descripcions, motius, causes i conseqüències de la crisi. D’aquí, la certesa que els acadèmics, en parlar de servei públic audiovisual (però també d’altres temes com el periodisme, la desregulació, el consum mediàtic, etc.) sense deixar de banda la generació i anàlisi de dades noves, hauríem de donar un pas més. Perquè, no ens enganyem, el que està en joc és la defensa d’un model de convivència social en el qual els mitjans tenen força a dir. I dic ‘mitjans’ en plural, en genèric, públics i privats, perquè no crec ni m’agraden els monopolis de cap tipus.

I si els mitjans hi tenen molt a dir, què no hem d’estar disposades a fer les Universitats. Estic segura que a alguns de nosaltres ja ens ronden algunes idees.

Email this to someoneTweet about this on TwitterShare on LinkedIn