AUTOGOVERN, NACIONALISME I MITJANS DE COMUNICACIÓ A CATALUNYA

Josep Àngel Guimerà Josep Àngel Guimerà

(Vull agrair molt sincerament al Josep Àngel aquesta desinteressada col·laboració en l’arrencada de la web)

La creació d’un sistema de comunicació propi de Catalunya, potent i en català, ha estat al mateix temps un dels grans projectes perseguit amb insistència pels partits i institucions polítiques catalanes des de finals dels anys setanta i una font de conflictes permanent entre la Generalitat i l’administració central –especialment, pel que fa a la gestió de l’espai radioelèctric, tal com està posant de manifest l’actual enfrontament pel tercer MUX de TDT català. Acudint a la teoria del nacionalisme, als següents paràgrafs intentarem explicar l’origen d’aquest projecte català i per què l’Estat s’hi ha oposat –això sí, amb intensitats variables– al llarg de les darreres quatre dècades.

Des de la recuperació de l’autogovern a través de l’Estatut d’Autonomia de 1979, Catalunya ha viscut un procés de (re)construcció nacional que ha descansat sobre dues grans potes estretament relacionades entre si: la recuperació i enfortiment de les institucions d’autogovern (la Generalitat) i la recuperació i enfortiment dels trets que conformen la identitat nacional (especialment, la llengua catalana). Es volia, d’aquesta manera, mirar de revertir la situació a què havia menat la dictadura feixista del general Francisco Franco. D’una banda, la pèrdua de les institucions pròpies i la possibilitat d’autogovernar-se, ni que fos mínimament. De l’altra, una identitat catalana fortament reprimida després de 40 anys d’un procés violent i sistemàtic d’homogeneïtzació cultural -i per tant, nacional- de l’Estat espanyol.

El projecte de (re)construcció nacional, encetat i mantingut durant els 23 anys de Govern de Jordi Pujol i perpetuat per tots els governs que el van succeir, va prendre diverses formes que abastaven des de les més institucionals –obtenció de competències i creació d’organismes- a les més pràctiques –polítiques de normalització lingüística, de promoció de la cultura considerada tradicional catalana o de desplegament d’un estat del benestar català– i va ser extensa en el temps i intensa en els esforços esmerçats per dur-lo a terme.

El camp dels mitjans de comunicació no van ser una excepció, dins d’aquest projecte. Ans al contrari, van esdevenir un eix central dins del procés. De fet, 35 anys després de l’aprovació de l’Estatut es por afirmar sense cap marge d’error que el desplegament de polítiques de comunicació ha estat un tret consubstancial de l’exercici de l’autogovern a Catalunya. L’objectiu ha estat ben clar: crear un sistema de comunicació propi i el més diferenciat possible del que funciona al conjunt de l’Estat espanyol. Catalunya havia de comptar amb mitjans propis, autoreferencials i competitius que fossin capaços de captar grans audiències i ajudessin en objectius lingüístics i identitaris (normalitzar la llengua i reforçar els trets propis de la catalanitat), polítics (crear una esfera pública pròpia i potenciar el nacionalisme polític i cultural), del benestar (satisfer les necessitats comunicatives i culturals de la ciutadania) i econòmics (ajudar al creixement econòmic i a la creació de llocs de treball). No s’hi van posar per poc, els executius de CiU i de les coalicions PSC-ERC-ICV. En coherència amb això, els successius Governs catalans han abocat nombrosos recursos econòmics i, quan ha calgut, també polítics per assolir els objectius marcats.

El resultat l’any 2014 és un sistema mediàtic molt potent i ben dotat, sobretot si es compara amb el d’altres regions i nacions sense estat d’Europa. Especialment, amb aquelles que compten amb una llengua minoritària i/o minoritzada com és el català. La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) es sol presentar com a símbol dels fruits d’aquesta política, però no n’és l’únic. El Grupo Godó és també fruit de l’impuls d’un gran grup multimèdia privat català per part de la Generalitat i el fet que s’editin quatre diaris d’abast nacional en català no es pot entendre sense les subvencions a la premsa. El sistema mediàtic existent actualment al Principat, doncs, no és fruit de la casualitat. Respon a les necessitat d’aquest projecte de construcció nacional, que ha vist en la comunicació de masses una eina fonamental per a desplegar-se i assolir alguns dels seus objectius. Com sosté l’expresident Pujol a les seves memòries, una llengua sense televisió no és res. O com afirmava el llavors conseller Tresserras l’any 2010, els mitjans de comunicació són la infraestructura principal dels sistemes culturals contemporanis. La llei de la CCMA de 2007 deixa pocs dubtes sobre la importància dels mitjans audiovisuals en la creació d’un espai polític propi i diferenciat.

Des d’aquest punt de vista, el que ha fet Catalunya en els darrers 35 anys no és res gaire diferent del que van dur a terme els estats-nació des de la seva aparició com a forma d’organització política al segle XVII i, especialment, a partir del segle XX amb la irrupció i consolidació dels mitjans de masses. Com sostenen teòrics del nacionalisme com Deutch, Anderson, Gellner o Guibernau, els estats-nació basen la seva legitimitat en el concepte de nació, que ha de ser el més (culturalment) homogènia possible per evitar tant secessions com problemes de legitimitat interns que duguin a una crisi del propi estat.

Això va dur els estats al desplegament de polítiques socio-identitàries adreçades a homogeneïtzar les comunitats humanes sobre les quals exerceixen el seu poder. En els estats amb més d’una nació a dins, això ha tendit a aplicar polítiques que han convertit una d’aquestes nacions en l’hegemònica dins de l’estat i a tota la resta, en menystingudes sinó perseguides. És així com sorgeix el nacionalisme d’estat, que defensa l’homogeneïtzació cultural tant en nom dels interessos de l’estat com de la nació hegemònica en el seu si.

Juntament amb l’escola –és a dir, l’alfabetització, que es durà a terme en la llengua de l’Estat–, els mitjans de comunicació són els principals instruments que els estats-nació han emprat per intentar homogeneïtzar al màxim possible les seves nacions. Són els encarregats de difondre els trets culturals que defineixen la nació, són instruments bàsics de propaganda política, ajuden a difondre un ideal concret de ciutadà nacional i permeten imaginar tant la comunitat nacional com el territori que aquesta ocupa. La nacional és un tipus d’identitat col·lectiva basada en una cultura també nacional i aquesta és, per definició, un tipus de cultura de masses. Els mitjans de massa són, per tant, fonamentals per (re)construir-la i potenciar-la.

Quan Catalunya va assolir l’autogovern i va posar en marxa el seu projecte de construcció nacional impulsat per l’elit nacionalista que la governava, no va fer altra cosa que intentar dotar-se dels mateixos recursos de què gaudien els estats –en aquest cas, l’espanyol– per mirar de desplegar unes polítiques socio-identitàries pròpies per reforçar la identitat nacional catalana davant de la que promocionava l’Estat espanyol, de clara matriu castellana –especialment durant el franquisme–. En paraules de Guibernau, les competències atribuïdes a la Generalitat a través de la Constitució espanyola i els estatuts d’autonomia l’havien convertida en un quasi-estat decidit a aplicar la lògica de legitimació ja apuntada: reforçar la nació sobre la que es basa el dret a l’autogovern a través de les institucions des de les quals s’exerceix aquest mateix autogovern. I aquí els mitjans de comunicació tenen un paper clau. És així com es posa en marxa un conflicte que encara dura ara: dos projectes de construcció nacional enfrontats i emprant les mateixes eines per imposar-se l’un sobre l’altre. Un conflicte entre un nacionalisme homogeneïtzador i un altre que mira de defensar una identitat nacional alternativa a la proposada des de l’Estat.

Com defensem a Les polítiques de comunicació durant els governs de Jordi Pujol, el paper assignat als mitjans de comunicació pel nacionalisme català a partir de 1979 és el mateix que els hi atribueix el nacionalisme dels estats-nació. És a dir, es consideren bàsics per (re)construir una cultura de masses nacional i són fonamentals per (re)crear la identitat nacional. D’aquesta manera, es busca generar legitimitat dels ciutadans cap a les institucions que governen aquesta nació. Es genera així un mecanisme que es retroalimenta: la nació legitima un (quasi)estat que promou la creació de mitjans de comunicació, els quals ajuden a l’enfortiment de la nació sobre la qual descansa la legitimitat del propi (quasi)estat.

És des d’aquesta perspectiva que es poden entendre les dues qüestions que es volen assenyalar aquí. D’una banda, la centralitat atribuïda per tots els governs de la Generalitat als mitjans de comunicació, que van convertir la creació d’un sistema mediàtic català potent i diferenciat en un objectiu polític de primer ordre. De l’altra, els conflictes polítics que aquest procés ha generat entre la Generalitat i l’administració central: tots dos projectes de construcció nacional, però, són incompatibles i estan enfrontats. Són, de fet, dos nacionalismes enfrontats i la batalla entre tots dos per controlar i emprar els mitjans de comunicació en benefici propi ha estat dura i constant: des de les limitacions i els problemes per posar en marxa tant TV3 com el Canal 33, fins als desacords per subvencionar la premsa en català passant per la batalla política sostinguda entre 2000 i 2005 per obtenir tres MUX de TDT d’abast català. Batalla, per cert, que ha rebrotat aquest 2014 i que sembla que augmentarà de to els propers mesos. Ja ho hem dit, que ha estat un enfrontament dur i constant…

 

Email this to someoneTweet about this on TwitterShare on LinkedIn