CONCESSIONS DE FM: UNA HISTÒRIA EXPLICADA EN BUCLE

Com ja és sabut, el dia 3 de setembre el CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) va atorgar 22 llicències per a emissores en Freqüència Modulada.

Per als qui portem més de dues o tres dècades estudiant el sector radiofònic català i espanyol en general, ara mateix estem pensant en dues coses:

  1. Molta digitalització però segueix havent-hi bufetades per aconseguir FMs.
  2. Tot el que llegirem i sentirem dels ‘especialistes’, els polítics, els guanyadors i els perdedors és el de sempre. Ni un bri d’originalitat. Les queixes, les lamentacions, les acusacions… Més del mateix.

De fet, fa uns anys, coincidint amb un altre procés concessional, vaig fer un petit experiment a classe: vaig llegir reaccions i declaracions diverses i vaig preguntar als alumnes què en pensaven. Vem estar debatent una bona estona, mentre jo anava afegint declaracions. Només al final els vaig confessar que allò que estava llegint era d’una concessió de llicències feta deu anys abans.

Però és que no pot ser d’altra manera. No pot fer-se res gaire diferent si el sistema polític que sosté i és sostingut pel sistema mediàtic no canvia. I no té a veure amb la professionalitat de la gent que treballa al sector. Té a veure amb els límits imposats per un sistema que ja ha quedat clar i demostrat que és en essència clientelar. Podrà mantenir més o menys distància, podrà intentar ser més o menys just, equitatiu i professional o podrà buscar les maneres de compensar-ho però el sistema mediàtic es va construir sobre uns pilars fonamentals que segueixen essent franquistes, en essència i mantenint les distàncies que es vulguin. Remeto només a unes quantes obres que així ho han intentat explicar:

– El paper presentat al RIPE (última contribució de moment).

– Alguns articles del col·lega de la Universidad de Granada, Luis Arboledas, inclosa la seva tesi doctoral.

– La meva tesi doctoral (que ja té uns quants anyets però segueix estant força al dia)

– I, sense voluntat de ser exhaustius, aquest article a la revista Javnost.

I en descato això:

The successive governments introduced a legal and institutional framework that is equivalent to that of European neighbours but the daily practices follow the patterns inherited from the Franco regime. Clientelism and partisan interests have determined the configuration of the radio system in the democracy, following similar guidelines to those used during the dictatorship. This is so because the political elite has shared one same political culture; a dual culture where the remnants of the dictatorship are apparent on a daily basis because they are more than just a scale of values; they are a way of life (López Pina and Aranguren 1976).

Ja podem anar comptant freqüències i com queden repartides. Ja podem parlar d’un procés de reforçament del sector català radiofònic o no. Però la base segueix essent la mateixa i, en català o castellà, aquestes empreses han de sobreviure, com és lògic. Per això no deixa de sobtar que hi hagi gent que cregui que la ràdio en català no actua igualment, per exemple, emetent en cadena i carregant-se la programació local. O que cregui que no serà centralista. I si ho comento és perquè encara em trobo gent que m’ho vol fer creure.

El clientelisme, com ja s’ha estudiat i demostrat des de la ciència política, té una enorme capacitat per adaptar-se. Ja no es pot associar simplement a països subdesenvolupats, no democràtics o poc moderns. El clientelisme pot funcionar i adaptar-se a països democràtics, desenvolupats i moderns.

Per últim, si coneixeu aquella dita (que m’encanta), ‘Sabe más el diablo por viejo que por diablo’: sempre que hi ha una concessió de freqüències de ràdio deixo passar un temps perquè generalment algunes acaben comprades o absorbides o el que calgui en no gaire. M’estalvio una feinada interpretant.

I si algú vol alguna clau que l’ajudi a interpretar, penseu sempre que la ràdio, com d’altres mitjans, és una indústria cultural (no creativa, però això ho explico un altre dia). Es pot utilitzar com a eina ideològica (i, de fet, ho fa tothom) però mai no es pot perdre de vista el que la defineix com a tal: model de negoci (sigui el que sigui), model de comunicació, professionals i un mercat i context on s’ha de desenvolupar.

Sort té de moment la ràdio ocupant unes freqüències que no interessen a les empreses de telefonia mòbil, telecomunicacions i serveis multimèdia.

Llarga vida a la Freqüència Modulada.

Email this to someoneTweet about this on TwitterShare on LinkedIn