FELIÇ ANIVERSARI, INFORMACIÓ RADIOFÒNICA

Dilluns es compleixen 37 anys de la publicació d’aquest Real Decreto:

Captura de pantalla 2014-10-03 a las 20.17.01

 

Es pot consultar en línia al BOE del dia 25 d’octubre d’aquell any. Uns dies després, el 22 de novembre es publicava la Orden de 3 de Noviembre per la qual es desenvolupava el Real Decreto i se’n detallaven els requisits. Els dos documents inclouen el dret a rèplica i com calia procedir.

Un altre 6 d’octubre, però de 1939, s’havia fet pública una Orden que marcaria durant molt de temps el devenir de la ràdio a Espanya. Segons aquella ordre, les emissores comercials no podien fer cap emissió parlada si no comptaven amb una autorització prèvia, quedava totalment prohibit radiar notícies més enllà de l’àmbit local, provincial o regional (sempre passant censura prèvia) i totes les emissores quedaven obligades a connectar amb els informatius de RNE, que romanen a la memòria col·lectiva amb el nom de el Parte. RNE era l’única que podia emetre notícies de caràcter nacional i internacional. Evidentement, l’ordre va ser més que un gravíssim atemptat contra la llibertat d’informació i expressió en general, va significar també que la ràdio veia limitada la seva possibilitat d’elaborar certs programes, certs gèneres.

L’actualització d’aquella Orden va venir amb el Decreto de 14 de enero de 1960, que considerava necessari ‘dictar normas aclaratorias’. El Decreto es reafirmava en l’obligatorietat que tenien totes les emissores existents (comarcals, locals i institucionals) de connectar amb RNE de Madrid per a l’emissió dels Partes i especificava que el servei que prestava RNE era gratuït però que els costos que implicava la connexió corrien a càrrec de cada emissora (ja se sap… barrut i pagar el beure).

L’any anterior, la Ley de 30 de julio de 1959 sobre Orden Público facultava l’autoritat governamental a exercir la censura prèvia (o a suspendre) en premsa, publicacions, emissions de ràdio i televisió i espectacles públics ‘en tanto que puedan contribuir a la alteración del orden público’ (Art. 29). El curiós del cas és que el Decreto de 11 de septiembre de 1953 reconeixia el dret de rectificació en ràdio. Com es deia en l’exposició inicial de motius: ‘… se hace preciso dictar las reglas convenientes al ejercicio del derecho de rectificación en la Radio, las alusiones personales de la cual no tienen la misma fijación que en la Prensa periódica, pero pueden alcanzar extraordinaria gravedad (la negreta és meva). Evidentement, la manca de llibertat d’expressió i de llibertats en general, van fer d’aquest un Decreto que no podia tenir major trascendència i que semblava fregar el límit de la burla.

Seguint amb el control i la censura de continguts, la Orden de 24 de abril de 1957 va determinar que la DGRTV (Dirección General de Radio y Televisión) vetllés per l’altura moral, ètica i formativa de les emissions seriades, donat que considerava que, especialment els serials proporcionats per les agències publicitàries (alerta amb la influència USA) estaven subordinant ‘los valores literarios, éticos, educativos a fines estrictamente comerciales y publicitarios’. Per això obligava els serials, radiats per més d’una emissora, a tenir una llicència especial. Tot aquell qui produís algun programa d’aquesta mena (emissora, agència) havia de presentar els originals per aconseguir l’autorització de radiació. La censura prèvia, doncs, significava obtenir o no el permís d’emissió, ja sigui de l’obra completa o bé mutilada, eliminades les escenes que no eren considerades apropiades.

Finalment, un altre exemple, amb la Orden de 19 de diciembre de 1968, el règim també va vetllar per evitar una excessiva ‘extranjerización’ dels espais musicals de ràdio (i també de televisió, malgrat que llavors era superior al primer mitjà) ‘que ahora aparecen como demasiado propicios a la saturación por todas las modalidades foráneas de canción ligera’. La Orden fixava les quotes obligàtories de música nacional (a pesar que incloïa ‘cualquiera de las lenguas españolas habladas en las diferentes regiones de nuestro país’). Aquestes quotes eren: 40% per a la ‘música ligera en general’ (50% a partir de l’1 de març de 1969); 65% per a la ‘música ligera cantada’ (70% a partir de l’1 de març de 1969 i 75% a partir de l’1 de juliol del mateix any) i 10% de música clàssica (60 minuts d’aquest temps, obligatòriament entre les 15:00 i les 00:00hs.).

Quan finalment es va decretar la llibertat d’informació, l’única, RNE a banda, que estava en condicions de posar en marxa uns serveis informatius regulars era la SER (cal fixar-se en el punt 1 de l’article tercer del Real Decreto de 1977 perquè ja dóna pistes i no deixava de ser una manera com un altra de donar cert avantatge). I així ho va fer.

Però el canvi va comportar alguns detalls més, a tenir en compte:

  • L’aparició i reivindicació del periodisme radiofònic, com una categoria professional més (malgrat que al principi va existir una breu pugna entre ells i els locutors, les veus que durant tants anys havien donat forma als textos, sense que haguessin participat en la seva elaboració).
  • Un canvi de les rutines productives, que incloïa la contractació de més personal, per tal de fer front a un nou ‘producte radiofònic’.
  • Una inversió també en material adequat a la labor periodística (estudis de grabació, equip mòbil per a les grabacions i les retransmissions en directe des de l’exterior).

La història de la ràdio d’aquell moment és sense cap dubte fascinant i ajuda molt a entendre per què està actualment com està.

De tant en tant, no està malament recordar on vem estar i cap a on no ens agradaria tornar.

Email this to someoneTweet about this on TwitterShare on LinkedIn