LA BANDA DELS 700

6918030_m

Aquest cop, no hi va haver massa gent que avisés que venia el llop.

Però el llop no són les empreses de telecomunicacions i les dites ara de ‘serveis multimèdia’. El llop és la manera en què s’està fent tot plegat, amb un discurs determinista, economicista, finalista, barrejant usuaris, compradors, ciutadans, drets, prosperitat.

Els orígens de tot plegat estan ja explicats en una altra entrada aquí mateix, amb recomanacions incloses de gent que fa alguns anys que escriu sobre el tema.

Recordem només que després de les consultes dels llibres verds de 1997 (convergència) i 1998 (espectre) i dels resultats del segon (1999), la Unió Europea es va proveir d’un nou marc regulador de les comunicacions i de les xarxes. A partir de llavors, es va iniciar un constant degoteix de publicació de comunicacions de la Comissió i estudis de diverses consultores privades la finalitat dels quals no era sinó canviar les polítiques de gestió de l’espectre radioelèctric. En tots aquells documents, la qüestió semàntica no és pas casual. Així, l’espectre passa d’escàs (justificació per a l’existència de monopolis públics o oligopolis privats) a limitat o finit i el leit motiv, el seu ús eficient; a més, es repeteixen fins a la sacietat termes com harmonització, flexibilitat de la gestió i neutralitat tecnològica. L’harmonització pot entendre’s com la possibilitat de desplegament de serveis paneuropeus i l’ús eficient, com l’intent d’equilibrar la salvaguarda d’un bé públic (l’espectre) amb el seu nou rol de generador de riquesa. Aquesta fe econòmica en l’espectre recorda en ocasions la que fou dipositada en alguns estàndards tecnològics, convertits en drivers de la indústria i l’economia europees (DVB, DAB, alta definició analògica MAC…).

Ara tot just m’agradaria glossar els últims capítols. I per fer-ho, saltarem de conferència mundial a conferència mundial.

Com és sabut, Espanya va fer la seva apagada analògica televisiva el 3 d’abril de 2010. Un any abans, el govern espanyol va anunciar que reservaria la banda de 790-862 MHz. per a serveis de comunicacions electròniques, malgrat que en un principi no estava previst, ja que la World Radiocommunications Conference (WRC) de 2007 va decidir dedicar-la a comunicacions mòbils a partir de 2015 (o abans, sempre i quan no provoqués interferències). La Llei 2/2011, de 4 de març, d’Economia Sostenible contenia, en el seu article 51, la previsió que aquesta banda de freqüències es destinés principalment a serveis avançats de comunicacions electròniques. El juliol de 2011 es va celebrar la subhasta i a la banda de 800 MHz. van guanyar Telefónica, Vodafone i France Telecom. Aquesta banda ha de quedar totalment lliure dintre d’uns mesos, abans de l’ 1 de gener de 2015, tot i que el govern de Rajoy volia fer-ho a principis de 2014. Es comencen ara a entendre algunes coses?

Poc abans de la següent trobada mundial, la World Radiocommunications Conference (WRC) de 2012, la European Broadcasting Union, molt activa defensant la radiodifusió pública (però també privada) europea, va publicar un informe titulat The Future of Terrestrial Television. A destacar els tres escenaris possibles que dibuixa: expansió, reducció i phase-out (eliminació gradual). Es pot consultar també el factsheet sobre l’espectre que va publicar fa poc.

De moment, tot semblava quedar en la banda dels 800, batejada com se sap amb el nom de dividend digital. Però la conferència de 2012 va demostrar fins a quin punt l’espectre té importància econòmica nacional. La banda dels 700 Mhz. no estava a l’ordre del dia, se suposava que seguiria essent la que es destinaria a televisió, però els països d’Àfrica i Orient Mitjà, amb el suport de la indústria de comunicacions mòbils, van aconseguir que s’hi inclogués. Malgrat la ferma oposició de l’EBU i dels propis països de la Unió Europea, es va decidir que aquelles freqüències podrien ser desplaçades de la televisió el 2015 també a l’anomenada Regió I (una de les zones en què la ITU divideix el món i que inclou Europa, Àfrica i Orient Mitjà). Ara bé, i això és el més interessant en aquests moments: ha de quedar ratificat a la propera conferència mundial, la World Radiocommunications Conference (WRC) de 2015, que se celebrarà a Ginebra.

Deixant de banda el que suposa per als operadors, aquest fet també té una lectura política que no és altra que la pèrdua de pes específic d’Europa en el repartiment de l’espectre. Recordem que en tot procés de gestió de l’espectre radioelèctric, no només es reparteixen freqüències sinó que els països pacten també els serveis als quals es dedicaran (radiodifusió, investigació, seguretat, etc.).

Aquesta discussió sobre l’ús que es dóna a la banda dels 700 MHz. no és només una qüestió de què vol fer cada país. El món s’està dividint, en aquest camp, segons si la banda s’utilitza per a la televisió (radiodifusió clàssica, en definitiva) o es destina a nous usos, bàsicament comunicacions mòbils. És per tant, una lluita de models de comunicació i, sobretot, de models de negoci i formes d’entendre la comunicació. El debat que s’està generant és força trampós. Ningú no diu que no pugui haver-hi televisió en mobilitat i el fet que una comunicació es faci amb amb els nous serveis no la converteix en moderna (es diu sovint que la ràdio i televisió tradicionals estan obsoletes).

Fins i tot, per variar, Europa s’ha dividit. No hi haurà resposta unitària perquè per exemple Finlàndia i Suècia ja han decidit que licitaran la banda dels 700 MHz. per a comunicacions mòbils a partir de l’any que ve. Europa té la seva pròpia agenda digital. El que algunes persones m’han comentat és que d’entrada els ha sorprès una mica que siguin aquests dos països, que sempre es prenen com a referent d’Estat del Benestar i de radiodifusió pública, moderna i de qualitat. De moment, la YLE finlandesa acaba d’anunciar retallades.

Mentrestant, per no perdre el temps, la Comissió Europea encarregà un informe al que fóra Comissari europeu de comerç i president honorari del think-tank Notre Europe, Pascal Lamy. Una mica per voler quedar bé amb tothom (la radiodifusió, pública i privada, segueix tenint encara un pes important) i perquè les transicions entre sistemes tecnològics no són mai fàcils, l’informe titulat 2020-2030-2025 parla de tres etapes, d’aquestes tres dates:

–       la banda de 700 MHz. (694-790) emprada per radiodifusors i micròfons sense fils hauria de ser dedicada a la banda ample sense fils (wireless broadband) el 2020 (amb un marge de +/- dos anys); es diu que assegurant que es doni temps suficient a usuaris i ciutadans;

–       es pretén mantenir la seguretat del marc regulador i l’estabilitat de la radiodifusió terrestre per a la resta de la banda UHF per sota dels 700 fins al 2030;

–       el 2025 es fa una revisió per veure com van els avenços tecnològics i de mercat.

Per a qui vulgui saber una mica més del que oficialment es diu, aquest és l’enllaç a les Frequently asked questions: radio spectrum and UHF band i la reacció de l’EBU.

L’últim document que voldria comentar porta la mateixa data que els anteriors: dia 1 de setembre de 2014. És el resultat d’un encàrrec que el RSPG (Radio Spectrum Policy Group) va fer el 2012: un inventari. El document es diu precisament Report from the Commission to the European Parliament and the Council on the Radio Spectrum Inventory. És un inventari, sí, fet a partir de dades de diferents fonts, incloses les que dóna oficialment cada país, amb totes les dificultats que això comporta si es vol fer alguna comparativa. El valor que té és el de ser un state-of-the-art força interessant. Un inventari pot posar al descobert un mal ús de les freqüències. I si una cosa reclamen els professionals del sector de les telecomunicacions és una gestió acurada i eficient, sobretot eficient, de l’espectre.

Per primera vegada a la seva història, la radiodifusió tradicional, especialment la televisió, està en perill. Dit això, perill no vol dir defunció immediata però sí un seguit de canvis que impliquen alguna cosa més que consumir continguts de forma diferent; perquè també està en joc, aprofitant tot l’enrenou tecnològic i el domini dels neocons, el servei públic, la idea de cobertura universal i la privatització constant de béns públics, per més eteris que siguin.

La lluita tot just comença. El camp de batalla és l’espectre i sentirem a parlar bastant de la Banda dels 700.

Email this to someoneTweet about this on TwitterShare on LinkedIn