QUAN EL ‘SERVEI’ MARCA LA DIFERÈNCIA

Fa un parell d’anys vaig tenir el plaer de dirigir una recerca (pública, amb un ajut del Consell de l’Audiovisual de Catalunya) sobre innovació tecnològica i servei públic audiovisual. Vaig poder treballar amb gent que en sap molt, d’això: Luis Arboledas (de la Universidad de Granada), Roberto Suárez Candel (que llavors era al Hans-Bredow Institut d’Hamburg) i David Fernández Quijada (que llavors era a la Universitat Autònoma de Barcelona).

Convido la gent que encara no té clara la diferència entre un mitjà (o empresa) públic i un de servei públic, que llegeixi especialment el capítol 5. Per suposat, qui vulgui pot llegir-s’ho tot, si bé reconec que hi ha algunes parts una mica espesses.

Aquí només em permeto (una mica editat per tal de fer-ho més lleuger) posar la introducció del treball. M’agradaria que servís perquè la gent fos realment conscient de què ens estem jugant fa anys (sector públic en general, no només el mediàtic). També, per què no, m’agradaria que servís perquè la gent entengués que criticar o fer algun comentari sobre els mitjans de la Corporació no et converteix en un ‘mal català’. Els britànics estan molt orgullosos de la ‘seva’ BBC, però també la critiquen i a ningú se li acut dir que són mals britànics.

El component ideològic de les indústries culturals ja fa anys que està estudiat i demostrat però aquesta característica més ‘emocional’ no ens pot fer perdre de vista que també en té una de professional.

Insisteixo, això només és un tast per si algú s’anima a llegir més coses que l’ajudin a entendre que una empresa pública no sempre és una empresa de servei públic. Al Capítol 5, per exemple, trobareu els arguments a favor i en contra del servei públic audiovisual més sovintejats en els darrers anys.

Dèiem així a la introducció del treball:

‘La crisi dels serveis públics dels 90 li deu molt a la desregulació iniciada a Europa a finals dels anys 70 i primers 80. Aquest canvi en les regles del joc va suposar la ruptura dels monopolis públics de radiodifusió i l’entrada de nous actors procedents del sector privat, la pressió continuada dels quals va fer esclatar la situació que, ara per ara, en ple 2012, s’està vivint arreu i especialment a Espanya. En tot aquest procés, sempre depenent del país, la idea de servei públic ha anat esdevenint sinònim de mitjà públic. Recordem que al Protocol sobre el sistema de radiodifusió pública annex al Tractat d’Amsterdam (1997) es deixava a cada estat membre la potestat de finançar-lo sempre i quan aquest finançament servís per dur a terme les seves funcions específiques.

És per això que, el 17 d’octubre de 2001, es publica una Comunicació (2001/C 320/04 — Communication from the Commission on the application of state aid rules to public service broadcasting) que especifica millor els criteris per avaluar el finançament del servei públic i la seva consideració com a ajut estatal.

La pressió comunitària va obligar els Estats Membres de la Unió Europea (UE) a iniciar processos de definició acurada del servei públic – no només conceptualment sinó també identificant els serveis inclosos – i a dissenyar i posar en pràctica sistemes de control del finançament i del seu ús per part de les corporacions públiques. Aquestes tasques no han estat senzilles i, de fet, han requerit força temps. Això, tal i com apunta el professor holandès Jo Bardoel, es deu a la manca d’una única definició o teoria coherent sobre el servei públic, que és un concepte negociat que reflecteix diverses polítiques de comunicació i tradicions de recerca.

Des de la perspectiva tecnològica, per defecte, durant els seus primers 80 anys d’història, la radiodifusió s’entenia associada a una determinada tecnologia que facilités la difusió de missatges segons el típic model punt-a-massa (broadcasting). Aquest model comença a patir les primeres esquerdes importants amb la liberalització dels mercats i la introducció de noves tecnologies de distribució com el satèl·lit i el cable. Posteriorment, a la darrera dècada del segle passat, la migració al digital esdevindria un procés de transformació cabdal no només des del punt de vista tècnic sinó que requeriria un replantejament per complet del model de servei públic audiovisual, sobretot. Fou llavors que l’espectre radioelèctric va anar assolint categoria de plataforma tecnològica, com qualsevol altra, contribuint així a separar la relació broadcast-espectre, inalienable segons semblava, fins ara (Bonet et al. 2008). Recordem que amb la digitalització una oferta programàtica, sigui de ràdio o de televisió, ja no està associada a una freqüència; ara, amb els múltiplex, cada freqüència pot contenir diverses ofertes i serveis addicionals

En els darrers anys, bona part del debat, bàsicament europeu, sobre els serveis públics de radiodifusió s’ha centrat en la seva relació amb les innovacions tecnològiques. En aquest sentit, es poden identificar dos posicionaments contraris. D’una banda, els qui defensen no només que el servei públic ha de continuar sinó que s’ha d’enfortir. Entre els seus arguments destaca la consideració de la innovació tecnològica i la convergència de les plataformes de distribució com una oportunitat per millorar substancialment la ‘performance’ dels operadors públics. D’aquesta manera, podran oferir un millor servei (qualitat/amplitud) a la ciutadania.

Per una altra banda, aquells contraris al desenvolupament, o fins i tot al manteniment, del servei públic argumenten que la garantia i protecció d’aquells valors i objectius que abans havien justificat el fet de disposar d’un servei públic de radiodifusió pot deixar-se a càrrec del lliure mercat i la competència, considerats capaços de satisfer plenament els usuaris. D’aquesta manera, la innovació tecnològica i els nous mercats i/o oportunitats de negoci en l’àmbit de la comunicació i els mitjans són considerats un terreny exclusivament comercial, on no cal la presència de cap oferta de continguts o serveis de caire públic.

La recerca acadèmica es mostra bastant unànime a l’hora de considerar que cal parlar de PSM (Public Service Media) en comptes de PSB (Public Service Broadcasting), intentant d’aquesta manera madurar i avançar cap a un model de transmissió que concedeixi major importància a ser comunicadors més que no pas radiodifusors, la qual cosa implica al seu torn un canvi de mentalitat.

De la banda dels detractors i donat que les noves tecnologies són la següent àrea de creixement, el sector comercial (que no només comprèn operadors de televisió i ràdio sinó també empreses com les de telefonia) nega als operadors públics el dret a disposar de tecnologies com ara la televisió d’alta definició o la televisió en mobilitat, argumentant que són serveis que van més enllà de ‘l’interès general’. Igualment li disputa bandes de freqüències intentant (i aconseguint) fer seu el dividend digital. Recordem que el pilar tecnològic sobre el qual descansava la legitimitat del servei públic de radiodifusió era l’escassetat de freqüències, però la digitalització i el propi corrent de liberalització de l’espectre l’han obligat a revisar un dels seus principis fundacionals.

Les empreses de telecomunicacions necessiten accés a més bandes d’espectre per tal de donar noves sortides al seu negoci, amb un cicle de vida del producte ja madur, fomentant així l’ús del seu model de consum i de la plataforma tecnològica que el sosté. Som davant d’una batalla econòmica en la qual tots els esforços s’adrecen a orientar la gestió de l’espectre cap al mercat (Comisión Europea, 2005). L’exclusivitat i preeminència de què gaudia el broadcast estan amenaçats i, en part, és gràcies a la mateixa digitalització que el propi sector ha emprat com a símbol de modernitat. En definitiva, la força del pensament neoliberal ha traslladat el camp de batalla econòmic al terreny tecnològic contribuint al fet que la innovació tecnològica posa en escac un servei públic audiovisual que, durant anys, li ha fet de motor de progrés.

En la seva Resolución del Parlamento Europeo, de 25 de Noviembre de 2010, sobre el servicio público de radiodifusión en la era digital: el futuro del sistema dual, la Comissió de Cultura i Educació del Parlament Europeu fa una defensa clara del conegut com a ‘sistema dual’ característic de la radiodifusió europea. Aquesta postura implica no només la defensa de la pervivència del propi sistema sinó també la quasi exigència de col·laboració entre els dos sectors, el públic i el privat.

El document no es refereix només a qüestions tecnològiques i de definició del nou entorn comunicatiu sinó que també mostra especial interès per a la defensa de la llibertat d’expressió i d’informació, la qualitat dels continguts i la constant ingerència dels poders polítics en els mitjans públics o la poca transparència de què fan gala alguns grups privats de comunicació.

També resulta especialment interessant l’accent posat en la necessària col·laboració i entesa entre els dos sectors, fins al punt de demanar un intercanvi de ‘bones pràctiques’ entre tots els agents implicats (incloses les autoritats reguladores, gestors, usuaris, etc.) per tal d’aconseguir el que es coneix com a win-win situation, és a dir, una situació profitosa per a tothom, en què totes les parts implicades hi surtin guanyant’.

 

Email this to someoneTweet about this on TwitterShare on LinkedIn