(RE)NEGOCIAR EL SERVEI PÚBLIC

En aquest RIPE@2014 (ja es veu que ha donat molt de si) vaig tenir la sort de compartir taula de treball amb gent de Taiwan, Japó, Marroc, Egipte, Sudàfrica, Mèxic i Bangladesh. Aquest grup de treball es deia PSM in new and young democracies. Des del principi, la pregunta em va semblar òbvia: és Espanya o és Japó una young i/o new democràcia? I no només això. Un dels temes que es va posar sobre la taula és quan podem considerar que un país és ‘realment’ democràtic. Qui fixa quan una democràcia és ‘plena’, ‘consolidada’, ‘bona’, ‘no massa bona’, ‘en retrocés’?

Com no podia ser d’altra manera, un dels temes més recurrents en aquell grup de treball va ser el del colonialisme i ‘l’herència rebuda’. La idea de servei públic audiovisual, derivada i formant part de la idea de l’estat del benestar, és molt europea i arrelada en bona part a la Il·lustració. ‘Exportar’ algunes d’aquelles idees formava part del procés conqueridor i colonialista d’imposició d’una forma de veure el món, d’entendre’l i de viure’l. Però, més enllà del que pugui resultar útil de l’herència rebuda, alguns països estan fent un gran esforç per aprofitar el que realment els és vàlid sense renunciar a la seva mirada pròpia, a un context que no sempre coincideix amb la ‘nostra’ mirada. De fet, un autor tan occidental com el professor i investigador holandès Jo Bardoel ja ho va dir fa anys a l’entrada ‘Public Broadcasting Systems’ que va escriure per a la The International Encyclopedia of Communication (editada per Wolfgang Donsbach a Blackwell Publishing): aquest és un terme negociat ‘…that results from a process of political struggle, social debate, and academic reflection and differs from country to country and from period to period, reflecting national media policies and research traditions’. I de fa anys, el PSB (Public Service Broadcasting) està en crisi i en alguns països el concepte s’està renegociant, lamentablement a la baixa. Ara se l’ha rebatejat com a PSM (Public Service Media) per adaptar-lo als nous temps, plens de buzzwords (multimèdia, multiplataforma, cross-media). En tot cas, el que sovint marca la diferència és la paraula ‘servei’ perquè alguns mitjans públics no són automàticament mitjans de servei públic.

Tot plegat em va servir per recomanar (allà i ara aquí) un llibre que planteja algunes d’aquestes qüestions i que pot interessar a gent de diversos àmbits. M’estic referint al llibre escrit per Katrin Voltmer The Media in Transitional Democracies. Personalment, m’ha agradat molt no només perquè es pugui estar d’acord o no amb el que diu sinó també pels dubtes que m’ha generat. I això sempre és bo. Ja em va agradar des del primer moment, en llegir la cita amb què l’autora obre el llibre; és de Dostoevsky, de la seva obra The Brothers Karamazov i diu: ‘There you have it – reforms on unprepared ground, and copied from foreign institutions as well – nothing but harm!’.

Aprofito per recordar que alguns dels papers que es van presentar poden ser d’interès si es vol reflexionar una mica sobre aquest tema. Salvant les distàncies, pensem en què va passar a Espanya quan, en néixer els primers ens audiovisuals autonòmics, ho van fer a ‘imatge i semblança’ del pare RTVE. Un copy-paste a la Cultura de la Transició. Una bomba de rellotgeria que fa uns anys que ha començat el compte enrere.

També, abans de marxar cap a Tokyo, vaig recomanar alguns d’aquests escrits per saber alguna cosa més sobre la influència de la Xina en d’altres països. Junt amb aquells articles que són penjats al web del RIPE, es pot llegir això per contextualitzar-ho millor.

Ja ni tan sols no parlaríem de noves o joves democràcies sinó de països que estan en risc i van perdent bona part dels drets que un cop els van permetre ser considerats una democràcia. Per tot plegat, sense voler semblar sacrílegs als puristes, és obvi que la BBC no és un bon model per a segons quins països (per exemple, la japonesa NHK és molt més exemplar per a Taiwan que la corporació del Regne Unit). Cada cop que algú la cita i la posa com a exemple, hauria de tenir en compte si el seu país té també tota la tradició democràtica, cultura política i experiència que té la BBC com a context (inclòs el seu passat colonialista). Si no és així, el que s’està fent és importar i aplicar de bones a primeres un model abocat a fracassar. Per més independent que sigui o vulgui ser, una corporació audiovisual de servei públic forma part d’una societat, d’un sistema polític, d’una tradició històrica. Sempre s’ha d’aprendre de tot i de tothom però no és aconsellable viure la vida dels altres.

Un dels papers presentats al grup 6 estudiava el cas de Sudàfrica i aquestes són algunes de les declaracions i reflexions que hi podem trobar:

‘Respondent 1: you can never stop strenghtening democracy; hence democracy education is crucial (…). The respondent further remind us that democracy is not an event, that democracy happens every day and that the promotion of democracy is not the sole responsability of the SABC to carry alone (…) for a country to build a strong democracy it needs an informed citizenry that understands how democracy works and how to hold public officials accountable’.

En la mateixa línia s’expressa Voltmer al llibre recomanat:

However, the media are not democratic by nature. They serve dictatorships as happily as they flourish in democracies. It is not the media as a means of mass communication that makes them a democratic force, but particular norms of their institutional structure and the quality of their performance that establish them as a cornerstone of democracy ’ (pàg. 23).

Institutional consolidation is only one half of the journey. The other part takes place in the hearts and minds of the citizens. Only when this two elements are combined is the ground laid for an enduring democracy’ (pàg.108).

Resulta obvi que algunes democràcies de les dites ‘consolidades’ han oblidat algunes d’aquests principis bàsics.

Email this to someoneTweet about this on TwitterShare on LinkedIn